Quin urbanisme per quina ciutat?

18 de gener de 2011

La Barcelona que volem és una ciutat formada per barris amb places, jardins i espais públics, una arquitectura mediterrània i on trobem els serveis bàsics d’ensenyament, salut, lleure i els productes que necessitem en la proximitat o una ciutat formada per places dures, blocs de pisos, i grans espais buits de contingut? Sembla que en les darreres dècades s’ha optat pel segon model en nom d’una modernitat que només satisfà l’esquerra caviar i els estudis d’alt disseny.

En tenim exemples arreu: a Ciutat Vella (Plaça dels Àngels) al Forum, a la nova plaça de les Glòries, a la nova plaça Lesseps o en l’operació comercial que es dibuixa a La Sagrera. De res semblen haver servit les protestes veinals que al seu moment van desqualificar el primer d’aquests experiments per inútil, l’anomenada Pça dels Països Catalans, davant l’Estació de Sants: el Consistori ha encarregat al mateix arquitecte la urbanització de la Pça Lesseps. Això es tradueix en espais en pendent, sense arbrat, amb paviments durs i irregulars i incapaços de crear les condicions necessàries pel gaudi i l’encontre. Què fa que els responsables municipals no entenguin que les places públiques tal com sempre s’han entès a la mediterrània donen un valor afegit incalculable a la vida urbana? Es tracta de respectar una tradició ben senzilla: fer de les places espais amigables, agradables i tranquils on trobar els veïns, deixar jugar la canalla, passejar els animals domèstics o llegir el diari… amb ombra a l’estiu i verd a l’hivern. És tant demanar? Per comptes d’això, les ments pensants es van deixar endur ja fa molt per modes que només viuen encara en escoles de disseny segurament molt europees però que ens són impròpies i resulten perfectament inútils. Diuen que un dels responsables del mal es diu Sr. Acebillo i que va ser l’arquitecte municipal en cap. Aquest alt càrrec era conegut per les seves males maneres i mala educació, i pels rampells en la seva dèria per imitar allò que veia en els seus viatges. Ell és el responsable de l’anell de les Glòries, per exemple, i també del seu desmantellament i l’actual projecte sense ànima.
La idea peregrina en aquest cas és ben fàcil: retornem als models clàssics i a la nostra arquitectura urbana en els barris que són per a viure-hi. Perquè a tothom agrada més el tipus d’habitatge que hi ha a Gràcia, Horta, Sarrià o l’Eixample envers l’urbanisme massificat i vertical? També implñica replantejar operacions especulatives com la de La Sagrera. A qui afavoreixen? Què han fet a l’antiga Estació de Rodalies on s’han carregat patrimoni històric i han construït blocs estils Benidorm just davant d’on ja n’ hi ha uns altres que també desfiguren La Barceloneta?
Una ciutat per viure-hi és una ciutat amb més espais públics acollidors on sigui més senzill integrar-se, parlar, conèixer els altres i fruir de la vida.