75 anys de l’aixecament franquista

18 de juliol de 2011

A casa meva van passar tota la guerra a Barcelona, amb sortides a Bor de Cerdanya a l’estiu. En ocasió del primer bombardeig italià de la ciutat van baixar al refugi de la plaça del Diamant, però la meva mare, molt petita, s’hi asfixiava i l’avi Rafel va decidir que no hi baixarien més. Sortosament, cap bomba va tocar la casa, que és on jo visc ara, però si ben a prop. A casa van acollir una cosina monja d’amagat i eren sis de colla. S’estimaven la República i Catalunya, però van passar molta por per culpa dels Faistes, sobretot després del 38. La iaia deia que et pegaven si parlavès de vostè a l’adroguer. El dia que va entrar Franco una tia de la meva mare que sempre havia estat Carlina la va agafar a ella i al meu tiet Lluís i els va dur, amb gran vergonya dels nens, a la plaça Catalunya, on la guàrdia mora repartia preses de xocolata. Els nens com bojos després de 3 anys de no veure’n. La iaia sempre deia que va ser tan dolenta la guerra com la postguerra. A l’Escola Baldiri Reixac, del Parc Güell, van mantenir-hi molts mestres però els nens no comprenien perquè de sobte els parlaven en castellà, i perquè els nens i les nenes ja no feien gimnàstica junts.

Fotografia de Flickr